Corderie Royale de Rochefort (France)  - fotos : Thierry Bodin


EXILI

Vaig haver de marxar. I des d'aquell dia, treballo sobre el tema de l'exili i del dolor de la partida. Per a no marxar sola, em vaig inventar companys de ruta. Companys anònims, sense cara, sense nacionalitat ni religió: són d'arreu del món i d'enlloc alhora, i no pertanyen al que els mira més temps que el de la trobada. Junts, un dia ens vam posar en camí: vells, joves, sols o acompanyats. Carregats, sovint, d'inútils motxilles i pesats records. I des de llavors avançem, cadascú seguint la seva cerca, sobrevivint, somiant amb El Dorado o qualssevol altre paradís. Quan ens venç la fatiga, organitzem el nostre campament i aprofitem per obrir maletes i tornar a somiar. Creuem la ratlla i deixem enrera, allò pel que ja no hi ha esperança, allò que deixarà testimoni: la història no para de repetir-se, només en canvien els paràmetres...







Exposition à la Corderie Royale de Rochefort (France)  Photos : Thierry Bodin



    

    

Museum die Zitadelle, Berlin 2002  - Partir Galerie Nau Coclea, Camallera - Galerie Dolors Ventos, Figueres 2010 - Galerie Kunst und Design, Albstadt  2000 - La Novia, Capella San Nicolau, Girona 1998.                                                                                              Fotos J. Zacherl - S. Kästner



MEMÒRIA

Tots els adults un cop foren nens; nens amb les mateixes necessitats i carències, amb els mateixos somnis i pors i angoixes inherents. Transformar la memòria individual en memòria col•lectiva és l'essència d'aquesta feina. I treballar a partir de llocs comuns i distintius, fent servir les seves històries i els seus protagonistes, obligant així a l'observador a implicar-s'hi encara més de manera personal.

        Museu Die Zitadelle, Berlin (vía de sortida): instalació i muralla d'imàtges, textos i fotos retreballades d'arxius locals.          Fotos : J. Zacherl - 



                  

Refugi antiaèri de Girona (Foto M. Dunev) 

   

  

Hélène Yousse practica l’art d’una manera imperiosa, sense concessió, amb urgencia. Aquella urgencia que no permet l’abandó, que té la font en l’energia manifesta a flor de pell, en la violència de dir immediatament allò que cal. Sense aquesta manera de fer, aquesta manera de manipular materials, hi hauria la solitud, la follia i la mort. El temps no té pas temps. El temps és la tensió davant l’esguard. Tens dins un dolor insuportable. Els primers personatges estan defallits. Però hi són. Talment presents, que parlen de l’absència, de la buidor, de la partença, de la desaparició de l’ésser estimat, d’aquella dolcesa inolvidable. Prostrades, nines petrificades i copsades a l’instant, allà, sense rostre, la pell escorxada, aclaparades per l’espera. Bones dones de parracs, ninots de deixalles. Poc a poc, el buit s’omple de cel, i els personatges prenen volada, lleugers i translúcids. Posats de cara a un sol càlid i ros. Talment aquells indians que es tiren dins el buit i giravolten en l’aire lligats d’un peu a una corda, però, que els recorda les dures lleis de la gravetat. Hélène viu amb els seus personatges. Hi parla, els toca, els amanyaga. Ells s’estan a la cuina i al menjador, subjectats en el sostre o vora el foc. Tenen sed d’espai. I s’hi pot viure. Com diu ella tan ben dit, “amb els meus personatges, jo tinc el cel entre les mans.

Joël Capella : HÉLÈNE YOUSSE, Sales Municipales de Girona.